ALVAREZ GARCÍA, Lourdes

 

(1961)

 

Nacida en 1961 na Güeria d’Urbiés y llicenciada en Filoloxía Hispánica pola Universidá d’Uviéu, anicióse Lourdes Álvarez García na lliteratura en revistes como Cuélebre Literario, Malku, Adréi o Lletres asturianes. Ta incluyía en toles antoloxíes poétiques d’estos últimos años:  Xosé Bolado, Antoloxía poética del Resurdimientu; Ricardo Labra, Muestra corregida y aumentada de la poesía en Asturias; José Ángel Cilleruelo, Nórdica; y Leopoldo Sánchez Torre, Les muyeres y los díes de la poesía asturiana contemporánea.

   Ye autora Lourdes Álvarez de cuatro llibros de poesía. Aldabes del olvidu (l991), Cálices de la nueche (1992), Mares d’añil (Ganador ex aequo del Premiu de Poesía Teodoro Cuesta 1992) y Poesía escoyida. 1985-1997 (1997). Ye Lourdes Álvarez una poeta de voz singular; al pesar d’empezar a estampar dellos de los sos primeros poemes na revista Adréi, xunta Berta Piñan, Xuan Bello, Antón García y otros autores del grupu poéticu que lleva’l nome d’esa publicación, la escritora d'Urbiés tien poco en común cola obra d’esos poetes. Si estos apuesten por una poética realista, entroncada coles corrientes que nel restu del estáu se van a conocer colos alcuños de poesía de la esperiencia o poesía figurativa, Lourdes Álvarez, partiendo d’una evocación de la realidá y la esperiencia vivíes, va dir decantándose por una poética de calter simbolista, rica n’imáxenes abstractes y surreales y d’una fechura más complexa que la de los poetes del grupu Adréi. D’avezu na so obra hai una relación d’una subxetividá casi íntima ente llinguaxe y emoción estética; l’idioma nos sos versos forma parte inseparable de la esperiencia evocada pol personaxe poéticu. Una esperiencia qu’alcuando algama calter oníricu. Na poética qu’escribe n’antoloxía

de Leopoldo Sánchez Torre Les muyeres y los díes, afirma esta autora: “la poesía (ye), en mio entender, la configuración d’un mundu que por más que se separte de la realidá, intervién nel so orde, texe pente los espacios ermos d’elli el cambeu de la so naturaleza racional pola onírica y vuelve a codificar el nuevu orde mediante’l poder máxicu de les pallabres”.

   Como traductora, ye autora de la versión al asturiano de la narración infantil Otto ye un rinoceronte, d’O.L. Kirkegaard y del llibru de relatos Un sudaca na corte, de Daniel Moyano.

 

 

 

BIBLIOGRAFÍA

 

Creación

 

Álvarez García, Lourdes

Aldabes del olvidu / Lourdes Alvarez. –  Uviéu  : Alvízoras Llibros, 1990. – 45 p. ; 21 cm. – (Poesía ; 8)

ISBN 84-86889-15-4

 

Álvarez García, Lourdes

Cálices de la nueche / Lourdes Álvarez ; edición, Ángel Caffarena. — Málaga : Librería Anticuaria El Guadalhorce, 1992. – 16 p. ; 18 cm. — (Sinera ; 25)

DL MA 371-1992

 

Álvarez García, Lourdes

Mares d’añil / Lourdes Álvarez García. — Mieres : Casa Municipal Teodoro Cuesta, 1993. — 59 p. ; 22 cm. – (Teodoro Cuesta ; 7)

ISBN 84-606-1203-1

 

Álvarez García, Lourdes

Dexar piadosamente qu'escureza / Lourdes G. Álvarez . — Xixón : Atenéu Obreru de Xixón, 1997. — 20 p. ; 21 cm. -- (Papelyna ; 21)

 

Álvarez García, Lourdes

Poesía escoyida : (1985-1997) / Lourdes Álvarez García. -- Xixón : Atenéu Obreru de Xixón, 1997. -- 83 p. ; 21 cm. -- (Tiempu de cristal ; 2)

ISBN 84-87958-28-1

 

 

Traducción

 

Kirkegaard, Ole Lund

Otto ye un rinoceronte / Ole Lund Kirkegaard ; traducción de Lourdes Álvarez. — Madrid : Alfaguara, 1990. — 100 p. 19 cm. —(Xuvenil Alfaguara ; 1)

ISBN 84–204–5564–4

 

Moyano, Daniel

Un sudaca na corte : y otros relatos / Daniel Moyano; traducción de Lourdes Álvarez ; introducción de Virginia Gil Amate. — Xixón : llibros del Pexe, 1993. — 88 p. ; 21 cm. — (Puzzle ; 20)

ISBN 84-87259-52-9

 

 

 

Bibliografía

 

“Álvarez García, Lourdes”, en: Gran Enciclopedia Asturiana, T. XIX, Xixón, Silverio Cañada, 1996, p. 22.

 

Bolado, Xosé (ed.), Antoloxía poética del Resurdimientu, Xixón, Ateneo Obrero, 1989.

 

Xosé Bolado, “Una llectura inxenua de la nuesa cabera poesía”, en: Primeres xornaes de lliteratura: Ponencies, Xixón, Fundación Municipal de Cultura, 1991.

 

José Ángel Cilleruelo (ed.), Nórdica, Xixón, Llibros del Pexe, 1994.

 

José Luis García Martín, “Breve muestra de la poesía bable”, en: Los Cuadernos del Norte, 45–46, pp. 170–174.

 

Berta Piñán, “La poesía asturiana”, en: Lliteratura asturiana y futuru Uviéu, Conseyería d’Educación, pp. 15–26.

 

Labra, Ricardo (ed.), Muestra corregida y aumentada de la poesía en Asturias, Oviedo, Consejería de Educación, 1989.

 

Leopoldo Sánchez Torre (ed.), Les muyeres y los díes de la poesía asturiana contemporánea, Mieres, Editora del Norte, 1995

 

 

 

 

ANTOLOXÍA

 

PER MAYU

 

Díes amburaos de murnia: llárimes:

agua de mayu espolletá’n tos güeyos.

Tamién vi díes de lluna

llambiendo la to casa, ciega de to solombra,

y alboraes na playa.

Güei cueyo, al tapecer, llárimes,

l’amor amburáu, separanza de mayu. Y torno

a llee–y El Principín al neñu arremelláu que ná entruga.

Lloñe suaño tos llabios y él dibuxa

un platu–planeta de ferrume;

foi un díi namás, nel mes de mayu.

 

 

 

 

ORIELLES D’OTRES NUECHES NESTA NUECHE

 

Faígome vieyu, escaezo nos caminos

la semeya del Valle; xuego

colos tos xuegos tremaos

n’otru tiempu, naquellos díes

onde yeres la Xana prometida

del Paraísu míu, güei viaxante

de la Ná.

Otros enfotos allumen el maxín,

nin los besos del agua

nin les lluces que faigo coles manes,

nin el ríu de mio infancia, puen escosar

les coraes del guah.e que te vio, colos güeyos

xiblando a orielles d’otra nueche cabera.

Y la lluna, nesta nueche, media la solombra

de los tos brazos.

Orielles de tristura semen mios llabios dolíos;

orielles d’otres nueches urxen nes alcordanzes.

 

(Lletres asturianes, 20, mayu 1986)

 

 

 

 

VIAXERU DE LA NUECHE

 

                                   "Pente lo escaecío sorten retalinos

                                   tremorosos d’aquellos otros díes."

 

Nos tapeceres prietos, delles vegaes,

ñúblense los mios güeyos al atopar na tarde

les llombes, enantes xorrecíes, murnies de felechos roxos.

El traxín de la xente que va y vien selemente

mengua. Delles lluces rellumen nel pobláu al son mariellu

de la seronda parda. Anque los páxaros fuxeren cuantayá

dalgún gurrión cueye migayes con traza de miseries.

Dalgún guah.e qu’enrieda entreteníu, al glayíu

de so pá, torna pa casa.

Escaezo quien soi pente solombres vieyes,

l’orbayu surte nel coral pente esti día que muerre

ayenu y doloríu, escosu del branu y de la Hestoria.

 

                                   (Lletres asturianes, nº 24, mayu 1987)

 

 

 

 

SOLES LA MAR Y YO

 

I

 

Si yo fuere un humeru, talamente,

el sol de primavera nun sería

un tronzaor que franciera la mio infancia.

 

Si yo fuere un humeru, talamente,

l’agua d’abril sería

un estrechu camín medrando nos domingos.

 

II

 

Ámovos pallabres xiblu que me peslláis los llabios,

pallabres sin dicir que’n delles vegaes asomáis a los güeyos

y en madexes d’agua espardéis la murnia y l’orpín,

y el collor allunáu enceso’n toles nueches.

 

Ámovos entós, a la escontra’l silenciu, dientru de mí

—manacial prietu de prietu xorrecer y rabia—

porque sois tolos soles que me faen falta ver

curiando de les tardes.

Pallabres ñidies de la mio raza,

rellumos marxinales qu’arrecoyéis mio voz

nel frío de los iviernos, pallabres ensin dicir,

pallabres saborgaes na mio llingua: Ámovos.

 

 

 

 

III

 

De ná te sirvió, agora que la mar y tú táis tan soles,

amparar el mio cuerpu desaniciáu nel aire

cuandu les tardes fríes dan cuenta del pasáu,

cuandu les grietes mudes son una realidá enriba la nuesa piel.

 

Fuxidizo lo humano, les hores de la lluz

y de la risa cuayáronse nos llabios,

y una vegada más torna la incertidume.

 

Agora, soles la mar y yo, tamién acariciamos la humidanza les foles

y escuéznos tanta sal de sabores perdíos,

duelnos el nun tener onde afitar los brazos,

ver que l’azul de l’agua s’espalma na nuesa ausencia.

 

(Adréi, 2, 1987)

 

 

 

ANUBRIR

 

Vien la nueche agora,

palmu a palmu,

a pintar les parés d’otres nueches

difuses. Adiéntrase nos cuartos

onde una vez, hai tiempu, nos quememos pa siempres.

Vien la nueche agora

y apiértase a nosotros mediando les distancies.

Pa ponenos na frente un besu de salmueria,

vien la nueche agora

y trainos nes sos manes la so callada sombra.

 

 

 

SETIEMBRE

 

Depués de los díes de setiembre

(cuandu l’ábregu —sabes—

enllenó de suicidios la ciudá

y tres de sí llevó cualquier tiempu feliz

col que llavar l’alma y la vida

qu’a veces nos asusta) yá namás supi,

sólo volver a ver la nueche en vertical,

los paseos atrevíos alredor

de la fiesta, alredor del vino

que de lloñe trixeron los dioses

a los llabios; depués yá nada, tornar

les alcordances al so sitiu: l’ayer,

el ver llover agora tres los vidros.

 

 

 

 

AGORA SÉ QUE TÚ TAMIÉN VENDRÍES

 

Saben poco los dioses de la vida,

del escuru presaxu qu’envuelve la materia

y fai de los pretéritos el llugar del deséu.

Desconocen les tardes y la voz de los cuerpos

llamando la caricia na muda soledá,

nel eco la distancia de la música

el trespasu qu’evoca Budapest.

Nun conocen nel signu la memoria

el recuerdu los ritmos, lo blanco del to rir,

l’agora sé que tú tamién vendríes.

 

                       (Aldabes del olvidu)

 

 

 

PÁRVOLA ENTE LOS MARES

 

Adientrada en llectures, dafechu tresbolada na ficción

yá nun me duelgo y permanezo impávida.

Sigue una voz que me dobla na vida

y va comigo siempre amazcarándome.

Ye esa nueva noción de la mentira

namás pa nun sentir y comulgar comu quien vuelve,

párvola dende anueche, namás por nun llorar

y construyir los mares comu la muerte adulces.

 

 

 

 

DAQUÉ DE PUERTA ESCURA

 

Siempre pensé que’l frío

nos cambiaría, que nos fadría escaecer

les güelgues de los cuerpos,

les señales de barro que fraguaron col alba;

que vestiríen el lluto del cantar de malvís,

qu’agora, nesti iviernu, diben borrase.

Que yo nun sufriría, que daqué del mio cuayu

tendría que me valir, daqué de puerta escura

tendría que me quitar la flor en ti,

l’apegu del to nome, les siendes de los llabios

que digo comu ríu, comu la non promesa.

Yo nun diba cayer, siempre allueñada,

nes hores de la mar,

nun–y daría al tiempu cualisquier emoción;

pero l’iviernu impónse con nieve tresparente

faciéndose más puro conforme s’abre en mi.

 

                  (Mares d’añil)

 

 

 

SI FORE PRECISO DESPLICASE

 

Porque siento que me pisa la memoria

nesti día de mayu esperanzáu,

que voi perder les llaves del to sueñu

y el cantar de los branos y el to nome,

porque mudes van quedar les lletres y la eiría,

porque naide ha guardate del exiliu

nin cantará por ti

les roses de les coses que quiximos.

Porque supi’l nacer que yera’l fin,

qu’un círculu metálicu t’ataba,

porque mal escondíes lo cansao,

namás por eso te viví;

p’apartar de nosostros la mentira,

pa volver otra vez y emocioname,

pa guardate, escribir del to cuerpu

los rasgos de los meses que me dieras.

 

                        (Nórdica)