BERROS, Xulio

(1963)

 

Nació en Sotrondiu, San Martín del Rei Aurelio, en 1963. Profesor d’enseñanza primaria, ye un autor especializáu esclusivamente en lliteratura infantil y xuvenil.

     Hasta la fecha tien publicaos cinco llibros: Lo mío cómu ye (1994), Maxa de branu (1996), Fuera de xuegu (1998), Toya (1998) y La triba de Xinés (1998). Con motivu de la publicación de la so primer obra en 1994 declaraba a los posibles llectores que con esti llibru pretendía "namás que pueas pasar dalgún momentu bonu cola llectura y si amás te suena dalguna de les situaciones qu’apaecen, meyor que meyor". Esa declaración ye bien representativa del so mou de facer, que caltién siempre los pies bien llantaos nel mundu real y cotidianu que viven los rapazos d'anguañu.

   Xulio Berros tien publicao tamién un relatu nel númberu 2 de la revista Sietestrellu, col qu’algamó’l II Premiu de Cuentos de Riaño-Llangréu, y participó nel volume colectivu Cinco años de lliteratura asturiana, d’Editora del Norte.

 

 

 

 

BIBLIOGRAFÍA

 

Creación

 

Berros, Xulio

Lo mío, ¿cómo ye? / Xulio Berros ; dibuxos de Germán García. — Uviéu : Trabe, 1994. — 99 p. : il. ; 19

cm. — (Montesín ; 12).

ISBN 84-8053-030-8

 

Berros, Xulio

Maxa de Branu /Xulio Berros. Mieres : Editora del Norte, 1996. — 124 p. : il. ; 19 cm. —(El fumu de

los trenes ; 6)

ISBN 84–88660–42–1

 

Berros, Xulio

Fuera de xuegu / Xulio Berros ; ilustraciones, Forma. -- Mieres : Editora del Norte, 1998. -- 117 p. : il.; 19 cm. -- (El fumu de los trenes ; 8)

ISBN 84-88660-63-4

 

Berros, Xulio

Toya / Xulio Berros ; dibuxos de María Amor. -- Uviéu : Trabe, 1998. -- 32 p. : il. col. ; 19 cm. -- (Montesín redrueyu ; 5)

ISBN 84-8053-097-9

 

Berros, Xulio

La triba de Xinés / Xulio Berros ; ilustraciones d’Eulogio González. -- Mieres : Editora del Norte, 1998. -- 43 p. : il. col. ; 19 cm. -- (La viesca les lletres)

ISBN 84-88660-79-0

 

 

Bibliografía

 

“Xulio Berros”, en: Xulio Berros,  Lo mío, ¿cómu ye?, Uviéu, Trabe, 1994. p. 97.

 

 

 

 

ANTOLOXÍA

 

FUEU NEL TOCADISCOS

 

Xicu xubía les escaleres de casa a toa velocidá. Diba cuntando los escalones qu’entá quedaben pa llegar a la puerta. “Cincuenta, cuarenta y nueve, cuarenta y ochu...” mientres alendaba fondamente.

Taba gayoleru, bramente emocionáu. Yera ún d’esos momentos nos que nun sabes si paga la pena esperar otru migayín más o bien lo meyor yera gociar d’él yá mesmo. Ente les manes llevaba’l caberu L.P. de “Los Héroes del Silencio”, taba calentín, acabante mercalu. Naguaba por entamar a sentilu.

—Tres, dos y... p’adientru —glayó, abriendo la puerta d’un xeitu qu’enxamás lo ficiera, comu pa salir nel llibru los records, polo aína que fizo tola operación.

Quitó la cazadora vaquera y llanzóla dende cuasi un metru distancia hasta l’arrudu y lo más ablucante de too ye que foi quién a dexala nel so sitiu, al llau de la espantible chamarra de so pá. Enxamás atalantó cómu so pá podía dir a nengún llau con aquel cachu llana de cuadros bermeyos y verdes. A Xicu de xuru que cayía la cara de vergoña nel casu de tener que poner tala vistimenta. Pero so pá yera asina.

—¡Toi pa ello güei! —glayó al altu la lleva.

La gayola yera enforma esbordante, coló dafechu pal salón de la casa y darréu, comu encerriscáu, empobinó pal aparatu música. Llevantó la tapa, garró’l brazu del xiradiscos cola mandrecha y cola manzorga allugó’l discu nel aparatu. Tremáben les manes, nun yera a esperar un intre más. Milenta domingos d’aforru, de fartucase de televisión, de sentir namás que’l ruxerruxe cafiante de la radio de so pá cuspiendo aquello de: “Pi, Pi. Pi... Pi PENALTY NA ROMAREDA...., GOL DE ZAMORANO”.

Y too aquel sufrimientu pa poder mercar el caberu L.P. del so grupu favoritu. De toles maneres, a Xicu nun facía plizca gracia tener que comprar un L.P. al final del sieglu venti, en plenu desendolque del rayu láser y la informática; ensin falar de la cabera novedá qu’asoleyara la Phillips: El DCC, el dixital compactu cassette. Cuandu a Xicu viníen a la memoria estos fechos baxába la moral al sótanu.

Asitió l’aguya del tocadiscos a la veriquina del primer surcu del vinilu y empecipió a sentise la música.

Darréu Xicu fizo lo de siempres, ye dicir, poner la música al altu la ll eva. E1 primer canciu taba sonando, más bien atronando.Y lo d’atronar nun ye un dicir, de xemes en cuandu ente la música mecíense delles truenes, xarazu y orbayu de lo más real.

Xicu, avezáu a esta situanza, púnxose en disposición de disfrutar de la música, escaeciendo los efectos meteorolóxicos que soltaba l’aparatu. Camudó les camperes por unes zapatielles y empobinó pal sofá. A elli lo que prestaba en verdá yera sentir la música cómodu y camentaba que’l llugar más afayadizu pa ello yera’l sofá. Comu él dicía:

—La música ye pa gociar d’ella y ta claro que pa eso nun hai sitiu comu’l sofá; ye más, lo meyor ye sentila echáu en sofá.

Claro que lo que nun se escaecía a Xicu yera qu’aquel sofá, precisamente aquel sofá, dexaba abondo que deseyar; pola escontra, podía dicise bien que se trataba del llugar perfechu pa fastidiar l’espinazu. Por más qu’ún arreblagara nél nun tenía manera de ponese en posición prestosa, siempres se topaba con daqué, con dalguna de l es costures de los coxinos, coles espantibles floritures del respaldu, más dures qu’el pan de los domingos..., en fin, una braera filtraya de sofá; pero comu nun teníen otru...

Xicu taba ablucáu cola música, él mesmu diba berriando los cancios cola axuda de les lletres que veníen na funda del discu. La verdá, si camentamos nos cuatru llargos domingos que costó la compra de tala maravía, yera lóxico atalantar l’enfotu col que Xicu siguía ca canciu. ¡Comu pa que nun prestara!

Cuatru domingos en casa, ensin tar castigáu y cuandu se tienen catorce años nun ye cosa corredera. ¿O sí?

De sópitu, y comu siempre asocede nes películes, entamaron los problemes. La música malapenes s’oyía, el cantante empecipió a tatexar y más que música aquello paecía una tormenta xabaz.

“¡Maldita seya, tolos díes tamos colo mesmo!” camentó pa ente sí Xicu,

—¡Normal! D’esti trastu qué vas esperar—glayó con desesperu.

Al rapaz nun faltaba razón, el cacharru yera “antidiluvianu”, pero lo que yera más cierto ye que I’aparatu música yera lo más nuevo de tol salón. Al llau de los muebl es paecía un trastu sacáu d’una “peli” de ciencia ficción.

Xicu llevantóse y foi hasta l’aparatu. Apagólu y encendiólu aína, unes quince vegaes, y comu davezu la operación dio los resultaos apetecíos. Percorrió los dos metros y mediu que lu separtaben del sofá, pegó un blincu y estrapallóse nel so sitiu favoritu. Achucóse nél, garró otra vez les lletres de los cancios y...

—¡Coime, va ser verdá eso de que les desgracies enxamás aporten soles!—glayó, notándose el mal lleche.

Nun entamara pa entós el segundu canciu de la cara A, cuandu la tormenta que cuspía’l tocadiscos nun la firmaríen nin los responsables d’efectos especiales de Terminator II. La muga, amestada con truenos pergrandes y xarazu asgaya, nun dexaba sentir res de música. Xicu saltó del sofá y drechu empobinó pa la tormenta. Llevantó la mandrecha col puñu zarráu y espetó al diañu del aparatu un mocada d’impresión.

—¡Toma, babayu, onde más te duel, nes conexiones del amplificador! —dixo Xicu con seguranza, dominando la situación, nuna pose que nin Indiana Jones.

Embobáu y cuasi viéndose con sombreru de cueru y llátigu, nun se decató d’un cruxíu ¡crahsss! qu’enllenó tol salón. La mesa na que s’allugaba l’aparatu tarazó en milenta cachinos. Al ver la escena camudó-y la color de la cara. Taba esblanquiñáu. Al empar, delles idegues en tamaben a esnala na tiesta soltó dalgunes al aire:

—¡Mio ma mátame! ¡Mio pá desfáime en cachos!…

El restu los sos camientos diben per esa llinia.

Ente tanto, la cosa envede ameyorar púnxose cuasi que tráxica. Mientres Xicu trataba de decidir la meyor opción ente afuxir o dexar que lu mataren, del tocadiscos entamó salir un fumu abuxaracao que nun podía ser bona seña. Xicu decatóse, por fin, del fumu. Foi quien a mirar que naquel salón daqué taba quemando. Amás del fumu, hasta les sos naplies aportaba ciertu arrecendor que facía alcordase de les bolses de pipes que prestaba quemar na cai, col mecheru que arrampuñara nuna ocasión a so pá, en venganza por un discutiniu que tuvieren y del que Xicu nun saliera bien paráu. Xicu, yá enfotáu na tema, acolumbró cómu’l techu del salón camudaba’l blanco por una color prieto, al empar que del aparatu música surdía una llapa que menaciaba con llegar hasta la vitrina. Vitrina ésta que tenía, según el rapaz, más años que’l tabacu. De xemes en cuandu la ma remembraba que facía diecisiete años que taba puesta ellí. Nesos momentos Xicu pensaba pa ente él que nun yera posible que nos años sesenta ficieran coses tan despreciatibles.

—¡EI que la “diseñó” taría enfiláu naquel momentu!—avezaba Xicu a llanta a la ma cuandu falaba de la vitrina.

A lo que’l pá retrucaba:

—¡Pues tamos comu pa mercar muebles agora! Ca vegada los gastos en casa son mayores, medren al mesmu ritmu que tú.

Per aquella dómina taben Xicu y el pá en plenes negociaciones, al dericando pol nuevu conveniu de Xicu. El rapaz desixía delles coses al pá, ente otres:

—Mil duros de paga mensual, a cobrar el día ún de ca mes.

—Xándales pal colexu y pa salir namás que de marca.

—Coca Cola ensin tasa na nevera.

La negociación yera abondo dura y taba cuasi en puntu muertu. El pá ufiertába lo que va darréu:

—Non más de 2500 pesetes al mes.

—Xándales del economatu.

—Un par de Coca Coles pala fin de selmana.

El pá nun yera favoratible a ceder nin un migayu nuna negociación, magar que Xicu se punxere robezu y menaciara con facer una fuelga de fame... namás cuandu hubiere garbanzos pa xintar. Amás, yá metíu na griesca reivindicativa, ficiera en pasiellu casa un par de pintaes nes que se podía lleer:

“¡Nel economatu nun hai calidá! ¡Puxa Nike, abaxu Sabadell!”

Y ye que yá lo dicia Xicu a so pá cuandu se torcíen les negociaciones:

—Cafiante ¡Cómu se te nota que tas enguedeyáu no del Comité de la fábrica!

                 (... / ...)

 

                                  (¿Lo mío, ¿cómu ye?)