CORTINA
CORTINA, Sixto
(1966)
Nació
en Xixón en 1966 pero reside dende hai años n'Uviéu. Fundó xunta Inaciu Ilesias
la revista Ámbitu, depués tresformada
na editorial del mesmu nome. En 1996 contribui a fundar el semanariu
d’información xeneral en llingua asturiana Les
Noticies, del que fue xerente, primero y depués redactor xefe. Militante
destacáu del Partíu Asturianista, vien ocupando nél dende hai tiempu altos
cargos de responsabilidá.
Como escritor ye autor d’un únicu llibru de
narraciones: El sitiu de Numancia
(1996), nel qu’amiesta elementos fantásticos cola realidá cotidiana d’una
miente que remite a les llectures de relatos d’ Álvaro Cunqueiro o Juan
Perucho. Publicó relatos en delles publicaciones como Zimbru o Sietestrellu.
Per otru llau, Sixto Cortina ye un de los
meyores traductores asturianos contemporanios: Xuan Salvador Gaviota de Richard Bach (en collaboración con Inaciu
Iglesias); Les aventures de Pinocho
de Carlo Collodi; El día non devueltu de
Giovanni Papini, La lluna y les fogueres
de Cesare Pavese, L’aldea perdida,
d’Armando Palacio Valdés...
BIBLIOGRAFÍA
Creación
Cortina, Sixto
El sitiu de Numancia : relatos /Sixto
Cortina. — Xixón : vtp, 1996. — 123 p. ; 17 cm. — (Domus ; 5)
ISBN 84-921018-4-9
Traducción
Bach, Richard
Xuan Salvador Gaviota / Richard Bach ;
traducción del orixinal inglés por Inaciu Iglesias y Sixto Cortina. — Uviéu : Conseyería
d’Educación, 1991. — 56 p. : il. ; 22 cm. — (Lletres moces ; 4).
ISBN 84-7347-044-1
Collodi, Carlo
Les aventures de Pinocho / Carlo Collodi
; traducción de Sixto Cortina ; ilustraciones d’Enrico Mazzanti. — Xixón :
Llibros del Pexe, 1991. — 170 p. : il. ; 21 cm. — (Puzzle ; 11).
ISBN 84-87259-19-7
Papini, Giovanni
El día non devueltu / Giovanni Papini ;
traducción de Sixto Cortina. — Xixón : Llibros del Pexe, 1993. — 83 p. ; 21 cm.
— (Puzzle ; 19)
ISBN 84-87259-48-0
Pavese, Cesare
La lluna y les fogueres /Cesare Pavese ;
traducción de Sixto Cortina. —Uviéu :Trabe, 1993. — 134 p. ; 20 cm. —(Incla
interior ; 6)
ISBN 84-8053-014-6
El caballu d’Ébanu / versión asturiana de
Sixto Cortina ; ilustraciones de Mila García. — Xixón : Llibros del Pexe, 1996.
— 63 p. : il. col. ; 20 cm. — (Les mil y una nueches)
ISBN 84-87259-94-4
Palacio Valdés, Armando
L'aldea perdida / Armando Palacio Valdés
; traducción de Sixto Cortina. — Xixón : vtp, 1998. — 267 p. ; 20 cm. — (Kêr ar
mor ; 4)
ISBN 84-89880-19-0
ANTOLOXÍA
LA CASA DE LA MÚSICA
Nunca pasaba nada n’aquella caña d’un
árbol del parque dende la que yo veía la ciudá. Hasta qu’una mañana de
primavera ente xiblíos de páxaros sentí una música suavina y dulce de cantares
que malapenes si s’oyía. Dacuandu llegaba, depués marchaba. Nun m’entretuve
muncho n’escuchala y creí, tontu de mi, que l’aire aquel día debía soplar
d’otru llau del que nun lo facía davezu.
Sicasí otros díes volví a sentir aquella
música de cantares tristes y de voces como xiblates y pregunté a los mios
collacios del árbol. Naide oyía música ninguna. Eso prestóme muncho porque, por
fin, pasaba una cosa entretenida naquella caña dende la que veía la ciudá. Pero
al pensalo —yo hasta entós enxamás me parara a pensar nada—, al da–y vueltes tuve
un pensamientu: si los demás nun sentíen la música, entós los cantares teníalos
yo dientro la cabeza. Había una cosa que nun casaba con esto, porque sicasí yo
yera quién a saber d’aú venía la música.
Asina pasé tola primavera y llegó’l
branu. Col tiempu serenu y la lluz clara abultóme qu’oyía meyor y tanto tanto
m’aficioné a aquel son que decidí marchar a escontralu. Yo vivía nel parque
d’una ciudá pequeña y mui curiosina, coles cayes rectes y les cases pintaes de
colores alegres. La xente saludábase al cruzase y tenía, la ciudá, unes fiestes
mui nombraes y de munchu xaréu. Escapé entós pal sitiu d’onde venía la música y
nun sabía nin lo que diba atopar nin cuánto tendría que caminar.
Fueron munchos díes de buscar pasos pa
los ríos, de subir a los montes y de recatiar colos animales que me podíen
facer dañu. Cansé muncho y enflaquié hasta quedar como una cadarma, pero cada
vez sentía más cerca les voces y yera tal la gana y necesidá que tenía de veles
que nun m’aparé nada nada.
Una nueche, mayáu y rotu, durmí
imprudente al pie d’una castañal. Nada nun me pasó y al amanecer, casi sin
fuerces, subí al árbol. Ellí, nel valle cerráu, había otra ciudá. Pero ésta nun
yera como la primera. La xente vivía en cases de latón y madera, les cayes
taben enllenes de folla y los neños andaben descalzos y sin llavar. Abultóme
que m’equivocara de llugar y pensé en marchar, pero de tarde, mientres bebía
agua fresco y comía castañes de la seronda que yá llegara, escuché’l mesmu son
más fuerte que nunca. Instaléme naquella castañal y escluqué munchos díes la
ciudá. La xente nun facía nada. Vivía nes cases de madera, paseaba peles cayes
enllamuergaes, los paisanos fumaben pitos y les muyeres sentábense alredor
d’unes potes que fervíen agua con dos o tres coses dientro.
Pasaben los díes y yo seguía sintiendo la
música, pero nun sabía, equí yá nun lo notaba, d’aú venía. Perdí la esperanza
d’atopar les voces, tarrecía baxar a la ciudá a buscales y entróme’l mieu de
nun saber volver al parque colos mios collacios.
Sentíame mui solu y yá nun tenía ganes de
fixame en nada cuando un día caí na cuenta d’un guaje que, mui aceleráu, salía
de casa. Sin aparar nin distraese, vilu caminar peles cayes enfollaes y
torcíes, y depués d’andar un cachu aportó a una casa que quedaba nel borde la
ciudá. Al poco vi más rapazos y rapaces que s’allegaben hasta aquella casa y,
entós, empecé a sentir les voces que formaben la música maravillosa. Prestóme
como nunca seguir el ritmu y tentar de cantar delles que yá casi sabía.
Munchos otros díes vi a los críos dir
p’aquella casa a cantar, una casa que taba distinta dafechu a les otres de la
ciudá, de la gufarda al sótanu. Ésta tenía les paredes pintades de colores,
tiestos con plantes peles ventanes y el techu de teya colorao y nuevo. Casi
siempre salía un fumo blanco constante de la chimenea y les ventanes teníen los
cristales llimpios y transparentes. Los críos aportaben a la casa, picaben y,
cuando–yos diben abrir, nun–yos avagaba tener yá les madreñes garraes en mano y
andar esfregando los pies na solana pa nun manchar dientro.
Y aprendí dende aquel día munchos de los
cantares que canten los neños, y vilos crecer y facer como sos padres: sentase
a la puerta casa a fumar pitos. Y veía les rapaces ponese muyeres y trancase
nes cases de cartón y madera a quemar la barriga y quedar preñaes y parir otros
críos.
La casa pintada de colores alegres sigue
igual de guapa porque los neños, amás de cantar, cuiden de que tenga un aspectu
bonu. Nun tengo visto si hai persona alguna que guíe los cantares y les voces
pa que s’axunten; a estes altures yá nun m’importa, porque la música ye pa mi
imprescindible y mesmo me da si tien director o non.
Yá nunca volví a marchar d’esti llugar.
Igual si lo intento soi quién a volver a la caña qu’habitaba, pero nun quiero.
Porque prefiero por demás esta ciudá puerca, probe y sin nome, con una casa de
colores de la que sal una música divina cantada por neños, a aquella otra,
llimpia, recta y sosa. Aquella otra caña, aquel otru parque y aquella otra
ciudá onde nunca, nunca enxamás, pasa nada.
(De El sitiu de Numancia)