CORTINA CORTINA, Sixto

(1966)

 

Nació en Xixón en 1966 pero reside dende hai años n'Uviéu. Fundó xunta Inaciu Ilesias la revista Ámbitu, depués tresformada na editorial del mesmu nome. En 1996 contribui a fundar el semanariu d’información xeneral en llingua asturiana Les Noticies, del que fue xerente, primero y depués redactor xefe. Militante destacáu del Partíu Asturianista, vien ocupando nél dende hai tiempu altos cargos de responsabilidá.

   Como escritor ye autor d’un únicu llibru de narraciones: El sitiu de Numancia (1996), nel qu’amiesta elementos fantásticos cola realidá cotidiana d’una miente que remite a les llectures de relatos d’ Álvaro Cunqueiro o Juan Perucho. Publicó relatos en delles publicaciones como Zimbru o Sietestrellu.

   Per otru llau, Sixto Cortina ye un de los meyores traductores asturianos contemporanios: Xuan Salvador Gaviota de Richard Bach (en collaboración con Inaciu Iglesias); Les aventures de Pinocho de Carlo Collodi; El día non devueltu de Giovanni Papini, La lluna y les fogueres de Cesare Pavese, L’aldea perdida, d’Armando Palacio Valdés...

 

 

 

BIBLIOGRAFÍA

 

Creación

 

Cortina, Sixto

El sitiu de Numancia : relatos /Sixto Cortina. — Xixón : vtp, 1996. — 123 p. ; 17 cm. — (Domus ; 5)

ISBN 84-921018-4-9

 

 

Traducción

 

Bach, Richard

Xuan Salvador Gaviota / Richard Bach ; traducción del orixinal inglés por Inaciu Iglesias y Sixto Cortina. — Uviéu : Conseyería d’Educación, 1991. — 56 p. : il. ; 22 cm. — (Lletres moces ; 4).

ISBN 84-7347-044-1

 

Collodi, Carlo

Les aventures de Pinocho / Carlo Collodi ; traducción de Sixto Cortina ; ilustraciones d’Enrico Mazzanti. — Xixón : Llibros del Pexe, 1991. — 170 p. : il. ; 21 cm. — (Puzzle ; 11).

ISBN 84-87259-19-7

 

Papini, Giovanni

El día non devueltu / Giovanni Papini ; traducción de Sixto Cortina. — Xixón : Llibros del Pexe, 1993. — 83 p. ; 21 cm. — (Puzzle ; 19)

ISBN 84-87259-48-0

 

Pavese, Cesare

La lluna y les fogueres /Cesare Pavese ; traducción de Sixto Cortina. —Uviéu :Trabe, 1993. — 134 p. ; 20 cm. —(Incla interior ; 6)

ISBN 84-8053-014-6

 

El caballu d’Ébanu / versión asturiana de Sixto Cortina ; ilustraciones de Mila García. — Xixón : Llibros del Pexe, 1996. — 63 p. : il. col. ; 20 cm. — (Les mil y una nueches)

ISBN 84-87259-94-4

 

Palacio Valdés, Armando

L'aldea perdida / Armando Palacio Valdés ; traducción de Sixto Cortina. — Xixón : vtp, 1998. — 267 p. ; 20 cm. — (Kêr ar mor ; 4)

ISBN 84-89880-19-0

 

 

 

 ANTOLOXÍA

 

LA CASA DE LA MÚSICA

 

Nunca pasaba nada n’aquella caña d’un árbol del parque dende la que yo veía la ciudá. Hasta qu’una mañana de primavera ente xiblíos de páxaros sentí una música suavina y dulce de cantares que malapenes si s’oyía. Dacuandu llegaba, depués marchaba. Nun m’entretuve muncho n’escuchala y creí, tontu de mi, que l’aire aquel día debía soplar d’otru llau del que nun lo facía davezu.

Sicasí otros díes volví a sentir aquella música de cantares tristes y de voces como xiblates y pregunté a los mios collacios del árbol. Naide oyía música ninguna. Eso prestóme muncho porque, por fin, pasaba una cosa entretenida naquella caña dende la que veía la ciudá. Pero al pensalo —yo hasta entós enxamás me parara a pensar nada—, al da–y vueltes tuve un pensamientu: si los demás nun sentíen la música, entós los cantares teníalos yo dientro la cabeza. Había una cosa que nun casaba con esto, porque sicasí yo yera quién a saber d’aú venía la música.

Asina pasé tola primavera y llegó’l branu. Col tiempu serenu y la lluz clara abultóme qu’oyía meyor y tanto tanto m’aficioné a aquel son que decidí marchar a escontralu. Yo vivía nel parque d’una ciudá pequeña y mui curiosina, coles cayes rectes y les cases pintaes de colores alegres. La xente saludábase al cruzase y tenía, la ciudá, unes fiestes mui nombraes y de munchu xaréu. Escapé entós pal sitiu d’onde venía la música y nun sabía nin lo que diba atopar nin cuánto tendría que caminar.

Fueron munchos díes de buscar pasos pa los ríos, de subir a los montes y de recatiar colos animales que me podíen facer dañu. Cansé muncho y enflaquié hasta quedar como una cadarma, pero cada vez sentía más cerca les voces y yera tal la gana y necesidá que tenía de veles que nun m’aparé nada nada.

Una nueche, mayáu y rotu, durmí imprudente al pie d’una castañal. Nada nun me pasó y al amanecer, casi sin fuerces, subí al árbol. Ellí, nel valle cerráu, había otra ciudá. Pero ésta nun yera como la primera. La xente vivía en cases de latón y madera, les cayes taben enllenes de folla y los neños andaben descalzos y sin llavar. Abultóme que m’equivocara de llugar y pensé en marchar, pero de tarde, mientres bebía agua fresco y comía castañes de la seronda que yá llegara, escuché’l mesmu son más fuerte que nunca. Instaléme naquella castañal y escluqué munchos díes la ciudá. La xente nun facía nada. Vivía nes cases de madera, paseaba peles cayes enllamuergaes, los paisanos fumaben pitos y les muyeres sentábense alredor d’unes potes que fervíen agua con dos o tres coses dientro.

Pasaben los díes y yo seguía sintiendo la música, pero nun sabía, equí yá nun lo notaba, d’aú venía. Perdí la esperanza d’atopar les voces, tarrecía baxar a la ciudá a buscales y entróme’l mieu de nun saber volver al parque colos mios collacios.

Sentíame mui solu y yá nun tenía ganes de fixame en nada cuando un día caí na cuenta d’un guaje que, mui aceleráu, salía de casa. Sin aparar nin distraese, vilu caminar peles cayes enfollaes y torcíes, y depués d’andar un cachu aportó a una casa que quedaba nel borde la ciudá. Al poco vi más rapazos y rapaces que s’allegaben hasta aquella casa y, entós, empecé a sentir les voces que formaben la música maravillosa. Prestóme como nunca seguir el ritmu y tentar de cantar delles que yá casi sabía.

Munchos otros díes vi a los críos dir p’aquella casa a cantar, una casa que taba distinta dafechu a les otres de la ciudá, de la gufarda al sótanu. Ésta tenía les paredes pintades de colores, tiestos con plantes peles ventanes y el techu de teya colorao y nuevo. Casi siempre salía un fumo blanco constante de la chimenea y les ventanes teníen los cristales llimpios y transparentes. Los críos aportaben a la casa, picaben y, cuando–yos diben abrir, nun–yos avagaba tener yá les madreñes garraes en mano y andar esfregando los pies na solana pa nun manchar dientro.

Y aprendí dende aquel día munchos de los cantares que canten los neños, y vilos crecer y facer como sos padres: sentase a la puerta casa a fumar pitos. Y veía les rapaces ponese muyeres y trancase nes cases de cartón y madera a quemar la barriga y quedar preñaes y parir otros críos.

La casa pintada de colores alegres sigue igual de guapa porque los neños, amás de cantar, cuiden de que tenga un aspectu bonu. Nun tengo visto si hai persona alguna que guíe los cantares y les voces pa que s’axunten; a estes altures yá nun m’importa, porque la música ye pa mi imprescindible y mesmo me da si tien director o non.

Yá nunca volví a marchar d’esti llugar. Igual si lo intento soi quién a volver a la caña qu’habitaba, pero nun quiero. Porque prefiero por demás esta ciudá puerca, probe y sin nome, con una casa de colores de la que sal una música divina cantada por neños, a aquella otra, llimpia, recta y sosa. Aquella otra caña, aquel otru parque y aquella otra ciudá onde nunca, nunca enxamás, pasa nada.

 

                                           (De El sitiu de Numancia)