GARCÍA, Chechu

(1970)

 

Natural de L'Entregu, San Martín del Rei Aureliu. Llicenciáu en Bioloxía pola Universidá d’Uviéu. Dase a conocer col llibru infantil Vieyu trasgu, qu’ameritó’l primer premiu del Concursu “Llectures pa Rapazos” 1995 de l’Academia de la Llingua Asturiana. Al añu viniente algama’l Premiu Teodoro Cuesta de Poesía col llibru Fumu coles manes, escritu en collaboración con Martín López–Vega y publicáu tres años más tarde col nuevu títulu de Les coraes de la roca. Ye autor de dellos poemes y relatos publicaos en Lletres asturianes, Sietestrellu y Zimbru.

 

 

 

BIBLIOGRAFÍA

 

Creación

 

García, Chechu

Vieyu trasgu /Chechu García ; dibuxos, Eva Castaño. — Uviéu : Academia de la Llingua Asturiana, 1996. — 54 p. ; 21 cm. — (Escolín ; 52)

ISBN 84–8168-077–X

 

García, Chechu

Les coraes de la roca / Chechu García, Martín López-Vega. — Uviéu : Trabe, 1999. — 61 p. ; 20 cm. — (La fonte de fascura ; 18)

ISBN 84-8053-124-X

 

 

 

 

ANTOLOXÍA

 

D’UNA SEMEYA NEL MALECÓN DE L’HABANA

 

Poses na tarde caribeña

sorriente, petecible y seductora,

guardando deseyable nos botones de la blusa

xarabazos de piel moreno.

 

Mientres, al fondu,

la mar agüéyate envidiosa

y quédase tamién quieta

asperando a que saque la semeya

comu si fuere una retocada dama criolla.

 

                                       (En Zimbru, II)

 

 

 

EL SÉPTIMU SELLU

 

Ayeri, fae munchos años

alborecí ensin el brillor

de la inocencia nos güeyos.

Perdiérala de guahe,

en viendo una película en blanco y negro

(tiempu dempués supi que la película

yera El séptimu sellu, d’Ingmard Bergman),

onde Ella, tenebrosa y pensatible

dába–y, cola aida del

llentu cabruñar del tiempu,

xaque mate al caballeru.

 

Foi entós, toi seguru

cuandu en xelando la imaxe

señalóme certera ufiertándome’l tableru.

 

Abrí con blanques,

diba ser una llarga partida.

 

 

URGÛP

 

Urgûp, onde les coraes de la roca tán vives,

señardá d’una Capadocia de foscos hitites artesanos del fierro

 

Sudor y polvo, resto de milenta conquistadores,

toos rellumantes, cafiantes, que fueron vencíos.

 

Cementerios bizantinos onde les pantasmes

susurrien vieyes intrigues.

 

Urgûp, onde la fruta de Suleimán

se desfái nun tastu petecible y ricu.

Urgûp, onde les muyeres son unos güeyos misteriosos,

y la vida,

 

             la vida ye’l sabor de la tierra seco na boca.

 

 

                               (En Sietestrellu, II)