GARCÍA,
Chechu
(1970)
Natural de L'Entregu, San Martín del Rei
Aureliu. Llicenciáu en Bioloxía pola Universidá d’Uviéu. Dase a conocer col
llibru infantil Vieyu trasgu,
qu’ameritó’l primer premiu del Concursu “Llectures pa Rapazos” 1995 de
l’Academia de la Llingua Asturiana. Al añu viniente algama’l Premiu Teodoro
Cuesta de Poesía col llibru Fumu coles
manes, escritu en collaboración con Martín López–Vega y publicáu tres años
más tarde col nuevu títulu de Les coraes
de la roca. Ye autor de dellos poemes y relatos publicaos en Lletres asturianes, Sietestrellu y Zimbru.
BIBLIOGRAFÍA
Creación
García, Chechu
Vieyu trasgu
/Chechu García ; dibuxos, Eva Castaño. — Uviéu : Academia de la Llingua
Asturiana, 1996. — 54 p. ; 21 cm. — (Escolín ; 52)
ISBN 84–8168-077–X
García, Chechu
Les coraes de la
roca / Chechu García, Martín López-Vega. — Uviéu : Trabe, 1999. — 61 p. ; 20
cm. — (La fonte de fascura ; 18)
ISBN
84-8053-124-X
ANTOLOXÍA
D’UNA SEMEYA NEL MALECÓN DE L’HABANA
Poses na tarde caribeña
sorriente, petecible y seductora,
guardando deseyable nos botones de la blusa
xarabazos de piel moreno.
Mientres, al fondu,
la mar agüéyate envidiosa
y quédase tamién quieta
asperando a que saque la semeya
comu si fuere una retocada dama criolla.
(En Zimbru, II)
EL SÉPTIMU SELLU
Ayeri, fae
munchos años
alborecí ensin
el brillor
de la inocencia
nos güeyos.
Perdiérala de
guahe,
en viendo una
película en blanco y negro
(tiempu dempués
supi que la película
yera El séptimu sellu, d’Ingmard Bergman),
onde Ella,
tenebrosa y pensatible
dába–y, cola
aida del
llentu cabruñar
del tiempu,
xaque mate al
caballeru.
Foi entós, toi
seguru
cuandu en
xelando la imaxe
señalóme certera
ufiertándome’l tableru.
Abrí con
blanques,
diba ser una
llarga partida.
URGÛP
Urgûp, onde les
coraes de la roca tán vives,
señardá d’una
Capadocia de foscos hitites artesanos del fierro
Sudor y polvo,
resto de milenta conquistadores,
toos
rellumantes, cafiantes, que fueron vencíos.
Cementerios
bizantinos onde les pantasmes
susurrien vieyes
intrigues.
Urgûp, onde la
fruta de Suleimán
se desfái nun
tastu petecible y ricu.
Urgûp, onde les
muyeres son unos güeyos misteriosos,
y la vida,
la vida ye’l sabor de la tierra
seco na boca.
(En Sietestrellu, II)