LÓPEZ CUESTA, Ángeles

 

(1892)

 

Nieta de Teodoro Cuesta, nació en Cangues en 1892. Con dos años treslládase cola familia a vivir a Uviéu y ellí va pasar tola so mocedá. De 1904, de la qu’Angeles López Cuesta tenía namás doce años, daten los sos primeros escritos: versos y obrines de teatru infantiles. Casó en 1914 col inxenieru Ramón Morán, col que tuvo dos fíos; cuatro años depués, el so home muerre y ella queda vilba. En 1922 volvió a casar col médicu Luis Laredo, col que va tener otros tres fíos. Republicanu del partíu d’Azaña, Laredo ye’l primer alcalde d’Uviéu del nuevu réxime ente 1931 y 1932; nes elecciones del 36 sal elexíu diputáu a Cortes. Por mor de la derrota republicana na Guerra Civil el matrimoniu Lopez Cuesta–Laredo tien de colar pal esiliu. Residen primero nel País Vascu francés y más tarde en México. En 1943 muerre Luis Laredo; tres años depués, Ángeles vuelve a España y vive ende unos venti años a caballu de Madrid y Santiago de Compostela. A finales de los años sesenta va a vivir cola so fía María Luisa, casada con un diplomáticu, y pasará per Portugal, Bélxica, Madrid y Washington, p’acabar residiendo a la fin en México cola mayor de les fíes. En México diba D.F. fallecer la escritora asturiana n’ochobre de 1989.

Ángeles López Cuesta, pertenez, xunta Matías Conde, Emilio Palacios o Celso Amieva, a la xeneración d’escritores que tuvieron d’esiliase al términu de la Guerra Civil. Ye tamién la única autora qu’escribe sobre episodios d’esa traxedia (na edición que fixo Antón García de les sos poesíes, hai delles composiciones sobre la guerra y la represión de los vencedores, personificao nel asesinatu d’un amigu) y sobre les consecuencies del desarraigu del esiliu. Talo y como señala Antón García na introducción al únicu llibru estampáu de López Cuesta, Cartes a la catredal d’Uviéu (1995) nun s’escribieron los sos versos cola intención de publicase, sinón a modu de cartes a amistaes d’Asturies y del esiliu o como propiu desfuegue íntimu de l’autora. López Cuesta practica un tipu de poesía qu’entronca cola lliteratura popular asturiana (nótase abondo la influyencia del so güelu Teodoro) y qu’alcuando dexa entever rellumos lorquianos, como nel so poema “A Pepe Prida na so muerte” (publicáu por Celso Peyroux na so antoloxía Sombra del camino en 1990.) (v. Antoloxía): “Lluna, llunina querida / ¡Ai, lluna, llunina maxa / la qu’en mio tierra llucía / dengue y mandilín de plata”.

 

 

 

 

BIBLIOGRAFÍA

 

Creación

 

López Cuesta, Ángeles

Cartes a la Catredal d’Uviéu : y otros poemes (1937–1978) / Ángeles López Cuesta ; edición d’Antón García. — Uviéu : Trabe, 1994. — 107 p. ; 20 cm. — (La fonte de Fascura ; 9)

ISBN 84–8053–042–1

 

 

Bibliografía

 

Antón García, “Ángeles López Cuesta”. En: Ángeles López Cuesta,  Cartes a la Catredal d’Uviéu, Uviéu, Trabe, 1995, pp. 9–17.

 

Antón García, “Ángeles López Cuesta”. En: Lliteratura asturiana nel tiempu, Uviéu, Conseyería d’Educación, 1994, pp. 132–133.

 

 

 

 

ANTOLOXÍA

 

CON ANGUSTIA NA TO MUERTE

 

                                  A Pepe Prida

 

La portona de San Marcos

quexóse con voz cascada

al dar pasu a un caballeru

de noble franca mirada,

guedeyes d’oru asemeyen

so melena enmarañada.

Pisa firme, mira’l Cielu

sospira, ¡madre del alma!

A su llau van dos sayones

llobos d’alguna camada;

van a bon pasu que’l odiu

tien prisa, vaiga onde vaiga.

Pieslla la noche a la lluz

y no hai lluceru que salga,

ni estrella qu’amorosina

tanta tiniebla riesgara

asustaes, porque la lluna

fuxó en sin dicir palabra.

Noche gañina, dañible,

onde la güestia fai dancia

con cárabos y con bruxes,

qu’al mesmu buitre acobarda.

Onde l’aire va tan sele

qu’una fueya non llevanta,

nin da fuelgu al corazón

que lu excluca la venganza.

Noche de doscientos diaños

sin llugar pa la esperanza...

Y en esti infiernu dantescu

cuerre la lluna asturiana

pelos campos de León

con el espantu na cara.

Non diría más aprisa

una liebre escorripiada,

nin pisaría más sele

ne sos fontes, una xana.

¡Ai! pero toda la lluz

qu’ella lleva na mirada,

no alluma como otres noches

so la campera asturiana

platiada y amorosina,

que maxestuosa resplandia,

faciendo sortir mil flores

que les besa l’alboriada.

¡No! aquella tierra ye dura,

aquella tierra ye gafa,

y espeazáu entre breñes

queda’l mandilín de plata,

el refaxu, el dulce dengue,

y anque no arrepara en nada

pos hasta atras dexó’l vientu

en so carrera, ciegada

d’alcan zar al caballeru,

y un dolor el amiralla

descalza, rota, ferida,

sin fuelgu, sin esperanza...

Dos furacos ena noche

fizo fiera una descarga,

la lluna llanzó un bramidu

de fema herida nel alma...

A1 alboriar aquel día

ena tierra castellana

la lluna fecha xirones

al caballeru velaba...

¡Baxái lluceros astures!

¡Baxái estrelles de plata!

y dame’l tu mantu, noche,

que quiero tar enllutada

pa pone–y en sos manines

mios arracaes d’asturiana.

So’l su noble corazón

llucirá la mio tirana,

y ciarraré–y los güeyinos

con un besín, onde vaiga

el amor d’aquella madre

qu’empapielláu él llamaba.

Y que baxe la borrina

a llorar tanta disgracia.

Que se piesllen toes les roses

y s’afuegue na garganta

de los páxaros el cantu.

Que’l sol s’añuble, y que caiga

un rayu que bastie al mundu

y nos dé xusta venganza.

Que brame’l truenu rabiosu,

y qu’el granizu desfaiga

les espigues, y sin pan

y sin gotera de agua

se vean los qu’esta noche

ficieron tan vil fazaña.

 

                              Biarritz, 1938

 

                     (De Cartes a la Catredal d’Uviéu)