LÓPEZ
CUESTA, Ángeles
(1892)
Nieta de Teodoro Cuesta, nació en Cangues
en 1892. Con dos años treslládase cola familia a vivir a Uviéu y ellí va pasar tola
so mocedá. De 1904, de la qu’Angeles López Cuesta tenía namás doce años, daten
los sos primeros escritos: versos y obrines de teatru infantiles. Casó en 1914
col inxenieru Ramón Morán, col que tuvo dos fíos; cuatro años depués, el so
home muerre y ella queda vilba. En 1922 volvió a casar col médicu Luis Laredo,
col que va tener otros tres fíos. Republicanu del partíu d’Azaña, Laredo ye’l
primer alcalde d’Uviéu del nuevu réxime ente 1931 y 1932; nes elecciones del 36
sal elexíu diputáu a Cortes. Por mor de la derrota republicana na Guerra Civil
el matrimoniu Lopez Cuesta–Laredo tien de colar pal esiliu. Residen primero nel
País Vascu francés y más tarde en México. En 1943 muerre Luis Laredo; tres años
depués, Ángeles vuelve a España y vive ende unos venti años a caballu de Madrid
y Santiago de Compostela. A finales de los años sesenta va a vivir cola so fía
María Luisa, casada con un diplomáticu, y pasará per Portugal, Bélxica, Madrid
y Washington, p’acabar residiendo a la fin en México cola mayor de les fíes. En
México diba D.F. fallecer la escritora asturiana n’ochobre de 1989.
Ángeles López Cuesta, pertenez, xunta
Matías Conde, Emilio Palacios o Celso Amieva, a la xeneración d’escritores que
tuvieron d’esiliase al términu de la Guerra Civil. Ye tamién la única autora
qu’escribe sobre episodios d’esa traxedia (na edición que fixo Antón García de
les sos poesíes, hai delles composiciones sobre la guerra y la represión de los
vencedores, personificao nel asesinatu d’un amigu) y sobre les consecuencies
del desarraigu del esiliu. Talo y como señala Antón García na introducción al
únicu llibru estampáu de López Cuesta, Cartes
a la catredal d’Uviéu (1995) nun s’escribieron los sos versos cola
intención de publicase, sinón a modu de cartes a amistaes d’Asturies y del
esiliu o como propiu desfuegue íntimu de l’autora. López Cuesta practica un
tipu de poesía qu’entronca cola lliteratura popular asturiana (nótase abondo la
influyencia del so güelu Teodoro) y qu’alcuando dexa entever rellumos
lorquianos, como nel so poema “A Pepe Prida na so muerte” (publicáu por Celso
Peyroux na so antoloxía Sombra del camino
en 1990.) (v. Antoloxía): “Lluna,
llunina querida / ¡Ai, lluna, llunina maxa / la qu’en mio tierra llucía /
dengue y mandilín de plata”.
BIBLIOGRAFÍA
Creación
López Cuesta, Ángeles
Cartes a la Catredal d’Uviéu : y otros
poemes (1937–1978) / Ángeles López Cuesta ; edición d’Antón García. — Uviéu :
Trabe, 1994. — 107 p. ; 20 cm. — (La fonte de Fascura ; 9)
ISBN 84–8053–042–1
Bibliografía
Antón García, “Ángeles López Cuesta”. En:
Ángeles López Cuesta, Cartes a la Catredal d’Uviéu, Uviéu,
Trabe, 1995, pp. 9–17.
Antón García, “Ángeles López Cuesta”. En:
Lliteratura asturiana nel tiempu,
Uviéu, Conseyería d’Educación, 1994, pp. 132–133.
ANTOLOXÍA
CON ANGUSTIA NA TO MUERTE
A Pepe Prida
La portona de San Marcos
quexóse con voz cascada
al dar pasu a un caballeru
de noble franca mirada,
guedeyes d’oru asemeyen
so melena enmarañada.
Pisa firme, mira’l Cielu
sospira, ¡madre del alma!
A su llau van dos sayones
llobos d’alguna camada;
van a bon pasu que’l odiu
tien prisa, vaiga onde vaiga.
Pieslla la noche a la lluz
y no hai lluceru que salga,
ni estrella qu’amorosina
tanta tiniebla riesgara
asustaes, porque la lluna
fuxó en sin dicir palabra.
Noche gañina, dañible,
onde la güestia fai dancia
con cárabos y con bruxes,
qu’al mesmu buitre acobarda.
Onde l’aire va tan sele
qu’una fueya non llevanta,
nin da fuelgu al corazón
que lu excluca la venganza.
Noche de doscientos diaños
sin llugar pa la esperanza...
Y en esti infiernu dantescu
cuerre la lluna asturiana
pelos campos de León
con el espantu na cara.
Non diría más aprisa
una liebre escorripiada,
nin pisaría más sele
ne sos fontes, una xana.
¡Ai! pero toda la lluz
qu’ella lleva na mirada,
no alluma como otres noches
so la campera asturiana
platiada y amorosina,
que maxestuosa resplandia,
faciendo sortir mil flores
que les besa l’alboriada.
¡No! aquella tierra ye dura,
aquella tierra ye gafa,
y espeazáu entre breñes
queda’l mandilín de plata,
el refaxu, el dulce dengue,
y anque no arrepara en nada
pos hasta atras dexó’l vientu
en so carrera, ciegada
d’alcan zar al caballeru,
y un dolor el amiralla
descalza, rota, ferida,
sin fuelgu, sin esperanza...
Dos furacos ena noche
fizo fiera una descarga,
la lluna llanzó un bramidu
de fema herida nel alma...
A1 alboriar aquel día
ena tierra castellana
la lluna fecha xirones
al caballeru velaba...
¡Baxái lluceros astures!
¡Baxái estrelles de plata!
y dame’l tu mantu, noche,
que quiero tar enllutada
pa pone–y en sos manines
mios arracaes d’asturiana.
So’l su noble corazón
llucirá la mio tirana,
y ciarraré–y los güeyinos
con un besín, onde vaiga
el amor d’aquella madre
qu’empapielláu él llamaba.
Y que baxe la borrina
a llorar tanta disgracia.
Que se piesllen toes les roses
y s’afuegue na garganta
de los páxaros el cantu.
Que’l sol s’añuble, y que caiga
un rayu que bastie al mundu
y nos dé xusta venganza.
Que brame’l truenu rabiosu,
y qu’el granizu desfaiga
les espigues, y sin pan
y sin gotera de agua
se vean los qu’esta noche
ficieron tan vil fazaña.
Biarritz,
1938
(De Cartes
a la Catredal d’Uviéu)