RODRÍGUEZ, Xosé María

 

(1956)

 

Nació en Bimeda, Cangas del Narcea, en 1956. Residente por motivos llaborales en Madrid, formó parte xunta los tamién escritores Xosé Álvarez y Alfonsu Velázquez de l’asociación Conceyu d’Asturies de la capital. Fue tamién miembru de l’asociación cultural Pintor Luis Álvarez de Cangas. Dende estes asociaciones desarrolló un importante llabor na defensa de la cultura y la llingua asturianes.

   Fue Xosé María Rodríguez ún de los primeros escritores contemporanios en cultivar el dialectu occidental del asturiano. Nesta fala escribió los llibros de relatos: Nueite de filandón (1982) y Xuan Canas. Nial d’alcurdanzas (1983). Nellos recrea formes narratives de la lliteratura oral tradicional pa trazar un conxuntu d’hestories de calter realista nes que nun ye infrecuente’l desllume de lo pantástico o lo sobrenatural, y toes elles, col mundu campesín y rural de fondu.

   Tien tamién relatos publicaos nos llibros colectivos: Cuentus de Nós (1983) y El vatse lus teixus (1984).

 

 

 

BIBLIOGRAFÍA

 

 

 

Creación

 

Rodríguez, Xuse María

Nueite de filandón : cuentus na nuesa tsingua / Xuse Mª Rodríguez ; [dibuxante, Neto]. -- [Madrid] : [s.n.], 1982. --  63 p. : il. ; 22 cm

ISBN 84-300-6570-9

 

El vatse lus teixus / F. Xabiel González-Banfi. -- Cangas del Narcea : Asociación Cultural "Pintor LuisAlvarez", 1982. -- 60 p. ; 22 cm. -- I Concursu tsiterariu "José Mª Flórez" de cuentus en bable

ISBN 84-300-7557-7

 

 Rodríguez, Xuse María

Xuan Canas, nial d'alcurdanzas / Xuse Ma. Rodríguez ; [dibuxus, Rafael Calvo Martínez]. -- [Madrid] : [s.n.], 1983. -- 62 p. : il. ; 21 cm

ISBN 84-300-9617-5

 

Cuentus de nós / Xosé Alvarez... (et al.)  ; prólogu de Antón Fuertes ya Rodríguez]. -- [s.l.] : Tsabor Pésicu, 1983. -- 92 p. : il. ; 22 cm

ISBN 84-300-8817-2

 

 

 

ANTOLOXÍA

 

 

LA NUEITE LAS TRASTADAS

 

La nueite el ventiochu de Xunu, paicía outra más del branu onde paez que tou ta adurmecíu ya namás s’oi el chirchiadoiru de lus beitsourus —al pía la sua patsera— pulus praus.

Bimeda, víste–se de misteriu, purque nesta nueite —pa amanecer el día de San Pedru—, cuandu tou catsa, lus carrus escapan d’ibaxu lus horrius, lus escanus esapaecen del zagual, ya... nun sei cuántas más falcatrúas.

La xente chama–tse la nueite las trastadas, ya anque lus perrus tsadran muitu ya escabildan el pueblu, naide viu a lus que las amañan.

Este anu, cumu tous, la víspura de San Pedru, tucánunse las campanas de la ilesia, tiránunse detsus vuladores ya espuéis tula xente recuchíu pa sua casa. Peru sábese que nun ía una nueite nurmal ya naide aspera cousa bona. Daquién anda sueltu. Naide se pon en ficias de naide ya pur si acasu, amira a cada poucu pul vintanu pal curral, pur si–tse falta yá el carru.

Antias de deitá–se se baxa a la corte pa vé si el pullin tuvía sigue atau al pía el peselbe. Tsou, si tou ta bien, piéchan–se cun chave pur dientru tulas puertas.

Unu de lus taberneirus, que ía abondu escunfiáu, aburrez a ir pal catre ya queda escundíu ente unas caxas escuitandu ya amirandu pa tulus tsaus, nun seya el demoniu que tse amañen dalguna.

La xente tá en vilu, peru cumu si non. Las trastadas fain–se lu mesmu.

Tul pueblu apaicíu este anu feitu un xuegu. A1 riscá el día taba tou estruldáu. Susu Manín nun s’esplica, tuvía guei, cúmu pudienun tseva–tse el vul quete d’ibaxu l’horriu —pus dorme al pía mesmu ya tien el suenu lixeirín abondu—. L’amotu de Lolu faltóu‑tse de xuntu a casa ya l’escanu de ca Tsázaru tamién faltóu del purtal.

Espuéis d’esqueirare pul pueblu, bien ceu, apaicíu el carru de Manin ibaxu la escuela viecha atrancandu el camín. L’amotu de Lolu alcuntróulu dientru el coche de Campietsu.

Lu más chucante yera que nun atoupaban l’escanu lus de Tsázaru. Pasanun tula mañena amirandu pul ríu, pulus calechones ya gulietsus, peru cumu si–tse xiplaran; nun lu atoupanun. A lus dous días apaicíu nas Mestas, ente unus espinus, nu restrañu la estacada La Ponte.

Lus vecinus de Bimeda tan que–tses fierve l’odre. Refunfuñan pulus currales el día San Pedru pula mañena ya espuéis de misa axúntan–se tous delantre la ilesia ya falan asina:

—Pus you creu que ía cousa del diablu, que–tse tien noxu a San Pedru ya quier estrupia–tse la fiesta.

—¡Non, home non..! —Esu ía el Trasgu que cuandu nós nun lu vemus, cambianus las cousas de tsugar.

—Nun sei si tará el pueblu embruxáu…?

—¡Tas tolu dafeitu!, amira que dicir que son las bruxas!, —you nun quieiru ser mal pinsau, peru pémeque son lus mozus, purque tsevantei–me pula nueite a meixar, ya amiréi pul vintanu que da pal camín, ya taban tous xuntus de xaréu ibaxu casa falandu pulu baxu, ya con muitas risinas, ya...

—Chachus, pus si lu que diz Xuacu ía verdá, tien razón seique. —Miánicas si nun fonun lus mozus!

You, el que agora vus fala, espuéis d’intrugar a lus outrus rapaces del tsugar —nun fora dá‑se el casu que la fixeran sin mí— doi fe de que nós anguanu pémeque nun fuemus.

 

 

                                                                                        (Nueite de filandón)